La model Waris Dirie.

S’ha de ser Charles Baudelaire per escriure sobre la bellesa o sacsejar les còmodes alfombres socials. Segur que ell sabria com encadenar les paraules per descriure la bellesa especial de la cara de la model Waris Dirie quan narra l’ablació a què va ser sotmesa de nena i alerta que aquesta mutilació genital afecta diàriament unes 8.000 menors. Amb la seva vida i el seu compromís, Dirie es carrega també d’un cop un estereotip més: el que identifica les dones guapes amb un baix nivell intel·lectual, de preparació o de compromís. Les belles només poden ser belles perquè així ho han decidit els guionistes de la pel·lícula global, en què les dones tenen sistemàticament papers secundaris.

En el film Flor del desert, adaptació d’un dels llibres denúncia de la model somali, es posa una frase clau en la seva boca: «Intentem canviar el que significa ser una dona». La proclama va destinada al que passa a Àfrica, a la part central de la qual s’amaguen països amb taxes de més del 90% de mutilació de nenes i joves, encara que en realitat té caràcter universal. La mutilació, reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans, persegueix l’objectiu clar d’exercir un control sobre la sexualitat i la maternitat de les dones, enviant-les al nivell de les persones sense poder de decisió. Com repeteix Dirie, no hi ha argument que resisteixi.

L’ablació és un atac a la bellesa femenina, una forma contundent de castigar l’estima. Un control salvatge sobre la feminitat segons el patró masculí. Aquest patró dirigeix també «el que significa ser dona» a Occident. Les models són l’exemple d’aquesta bellesa requerida, incloses les agressions al propi cos. Incloses les pautes que s’esperen d’elles. La bellesa deixa de ser un element positiu per ser un atribut del qual la pròpia dona no és la seva propietària. Persones com Waris Dirie són necessàries. Mostren a aquestes models que no volen ser nines de paper amb vestits retallables. La seva bella cara no s’enlletgeix amb la narració d’una realitat per molt bruta que sigui. Al contrari.

El poder masculí, que imposa la seva mirada, no només intenta esquinçar els cossos i les ments d’aquestes dones, sinó que converteix en tabú la discussió sobre qualsevol conseqüència o maldat terrenal. Maneja un entorn on el foment de l’anorèxia o el consum de drogues es transmet a la societat com un tòpic i una debilitat privada d’elles.

Dirie plora la vergonya dels ganivets i navalles oxidats sobre els genitals de les nenes, ara ja lactants davant la creixent rebel·lia femenina. Traspua decepció perquè Occident mira cap a un altre costat i cobreix la seva vida amb oripells. No importa que aquesta mutilació hagi arribat a Europa, els Estats Units i el Canadà. No importa que les persones que defensen l’expressió d’altres cultures o religions no sàpiguen que la mutilació no s’inscriu en cap d’elles.

Deixen que les dones somiïn en veu alta ser models segons el seu patró, però sacsegen qualsevol somni en un món sense mutilades o lapidades. Un lloc on els temes que manegen les dones siguin centrals, no perifèrics.

L’ACTIVISTA somali explica així la seva ablació: «La dona que m’ho va fer no va mostrar cap compassió. Es va limitar a treure una ganiveta trencada. Podia veure la sang seca d’alguna altra noia, però no estava ben afilada i va haver de passar-la una vegada i una altra. Es podia sentir com s’esquinçava la pell. Va trigar molt de temps. Em va ficar un pal a la boca i em va dir que li donés la mà. Quan va acabar de tallar, va agafar unes espines, va travessar els llavis de la vulva amb elles i va usar fil per tancar». El seu compromís aporta realisme al món de les models i elaborar imatges que no projecten de la dona un significat diferent del de ser dona. Totes aspiren a ser deesses, però deesses que saben i poden elegir el seu destí. Les dones d’Àfrica volen ser belles. Reconèixer-se. Bé, a les dones d’aquí els passa exactament el mateix.

Marta García Gil, presidenta del congrés d'advocades.

L’art de triomfar sense que es noti és un més dels dominats per les dones i aquest recurs, com altres, una concessió a l’estructura que realment mou els fils. No són anys d’anar tirant, sinó que les dones facin sentir la seva veu i el seu estil diferent. Compten molt les paraules de les que han aconseguit llocs destacats perquè ajuden a modificar el missatge viral que les dones només són dependents.

Mostrar-se a la societat és normalitzar la seva projecció pública en igualtat de condicions a la dels seus parells masculins, és ocupar un espai públic que els pertany i influir en el futur de les nenes i, en conseqüència, de tothom. ¿Coneixen vostès els noms de dones situades en alts llocs de gerència o de professionals de primer nivell? Poques. En el fons, saben que l’èxit femení està també castigat si no se cenyeix als sectors i als replans lliures per a elles. A les seves mans hi ha divulgar la seva feina i la seva manera de fer-la, així com abandonar el discurs, més habitual del desitjat, que les dones que no han arribat és perquè no ho han volgut.

Així ho afirmen les investigacions fetes durant anys. Avui resulta més evident que mai. Tot apunta directament cap a un problema en el sistema i absol les dones de la presumpta falta d’ambició, ja que el lideratge masculí i la desigualtat salarial persisteixen. Succeeix quan homes i dones competeixen amb els mateixos estudis a alt nivell o quan elles progressen més lentament que ells tant en els ascensos com en les retribucions. Els prejudicis intoxiquen els sistemes de gestió. Les dones topen, entre altres barreres, amb la falta de models.

Deconstruir no és senzill. Els professors nord-americans Emilio J. Castella (del MIT) i Stephen Benard (Universitat d’Indiana) van publicar (2010) l’estudi La paradoxa de la meritocràcia en les organitzacions. La seva investigació empírica els porta a concloure que els directius de les empreses on es promou la cultura de la meritocràcia acaben donant més avantatges als homes blancs, en detriment de les dones i de les minories, per sentir-se alliberats de l’etiqueta d’empresa masclista.

Hi ha en aquest pas endavant de l’elit femenina una reparació també de l’orgull de ser dona i d’exposar-lo. Normalitzar la seva tasca com a pròpia també de les dones. I reflexionar sobre una premissa per no perjudicar altres dones: l’excepcional presència femenina en els alts nivells és potestat de qui elegeix o rebutja, al marge dels mèrits d’ella. Per això ajudar a diversificar la mirada del grup habitual que decideix (homes blancs de mitjana edat) és fonamental. No hi són totes les que hi volen ser.

SORTIR I DONAR la cara requereix un esforç i un canvi cultural en les dones. I en tothom de la mà del necessari canvi de la gestió que reorganitzi l’espai públic i fomenti, com una rèplica, la coresponsabilitat en el privat.

Visibilitzar-se és una responsabilitat per demostrar que les dones poden i estan disposades a actuar. Desprendre’s de la modèstia que concentra l’essència d’una societat estancada en una concessió esbiaixada dels premis. Tenir conductes assertives individuals constitueix una forma d’apoderament d’altres. Expandir la idea que la veu femenina és una més i, per tant, cal escoltar-la. Algun estudi tirarà per terra algun dia la idea que el millor per a les dones és murmurar.

Suspeses les classes a Calaf.

Avui és dia de moguda als centres de treball. La conversa central en molts d’ells queda restringida a les mares. Moltes escoles tanquen les seves portes i cal anar a buscar els nens i les nenes. Solucionar la situació excepcional serà, com succeeix en la vida quotidiana, potestat de les dones. Veiem les fotografies que així testifiquen aquesta pràctica. Elles seran les que hauran de significar-se davant els seus caps o davant els seus equips. Més endavant quedarà reflectida aquesta situació en el còmput de les hores que les dones dediquen a la llar i a la criança. Semblen només percentatges, però en realitat aguanten l’estructura d’una forma de viure que dificulta la presència en igualtat de les dones a les empreses. I el més preocupant és que no es planteja obertament i sincerament la pregunta: ¿Qui va a buscar els nens? En la majoria dels casos, si no hi ha algú extern, hi va la mare. Entre altres coses perquè el valor del treball fet per ella, malgrat exercir algun tipus de responsabilitat, sembla sempre inferior al del pare. Buscar algú que pugui cobrir aquesta excepcionalitat també és ‘obligació’ d’ella. Encara que si s’hi ha d’anar en cotxe, potser és ell qui es desplaci perquè d’ell és l’únic vehicle o el més gran i segur de la casa. Empènyer perquè les dones se situïn en igualtat de condicions en l’espai públic resultarà inútil si abans no s’exerceix la coresponsabilitat en l’àmbit privat. Així resulta difícil competir.

Una defensora i una crítica amb la llei de l

Parlem de la vida. Pot ser matèria per filosofar, uns números darrere d’altres, objecte de trànsit o peça de caça major política. Si el ministre Alberto Ruiz-Gallardón vol defensar la vida, no crec que hi trobi traves. Però per què els polítics s’acullen a l’aforisme de per què en diuen amor quan volen dir sexe? ¿El ministre pretén submergir-nos en la discussió de què ha de prevaler, si el bé jurídic protegit del no nascut o la llibertat de la mare? ¿Tornar-se a plantejar si la maternitat ha de ser triada? ¿Esborrar d’una tacada la Il·lustració? ¿Desmarcar-se de la casa europea? I, bàsic, ¿quin és l’objectiu?

Per descomptat no serà evitar el recurs a la interrupció de l’embaràs, que no és una decisió frívola ni gustosa malgrat tota la maldat despresa per les persones que expandeixen aquesta idea. Escoltar alguna dona que ha passat per aquesta circumstància ajuda molt a entendre el perquè. És una quimera que la resposta als perquès pugui estar al Ministeri de Justícia. Si interessen, a més, a sobre de la taula s’hi haurà de posar el debat sobre la maternitat.

Contrastar les xifres per acollir-se, en conseqüència, al clàssic primer viure, després filosofar. Segons un estudi recent de la revista mèdica The Lancet, els països amb lleis restrictives no redueixen el nombre d’avortaments. Per això, l’Europa Occidental, on volem ser, té els índexs més baixos d’interrupcions d’embarassos. La restricció legal no és un mètode. Si l’objectiu és clar, ¿és encertat tornar a consideracions morals o religioses que no han donat resultats?

La ministra Ana Mato ha dit que la reforma de la llei incorporarà mesures perquè les dones «puguin optar per altres decisions». Així que el Govern abordarà la maternitat des de la llei per interrompre l’embaràs. És a dir, que tota la seva tasca a favor de la maternitat es reduirà a dissuadir les dones que no volen tenir fills. ¿A través d’un xec mama? El debat sobre la maternitat és central per a qualsevol societat. És un debat en positiu. Resulta hipòcrita fomentar polítiques de tutela de les dones -negar-los la potestat sobre el seu cos i ment- i després integrar l’engranatge social del si tens un fill, te les apanyes.

Parlem de vida i fem polítiques per fomentar-la. És a dir, de coresponsabilitat. ¿Com no han d’augmentar els avortaments i caure la taxa de naixements si la maternitat està castigada? La protecció d’aquest dret falla per tot arreu i reflecteix un forat polític escandalós. Quan la resposta plana sobre aquestes joves que tenen fills és fidelitzar-les a la subvenció i condemnar-les a la marginalitat en comptes de fomentar-ne l’autonomia, quan els empresaris es neguen a contractar dones embarassades, quan es torpedina l’accés femení al treball, on la conciliació és només per a elles, quan la fiscalitat les penalitza. Si ets mare soltera o amb pare absent, la lluita és titànica.

L’objectiu seria que la maternitat fos una opció real per al màxim nombre de dones possible. No per a unes quantes. Canviar l’etiqueta dels fills de càrrega personal per la de riquesa col·lectiva. O potser no es tracta d’això. ¡Defensem les nostres vides!

Iniciativa nepalesa per ensenyar a les dones a conduir motos

L’espai de societat civil activa que ocupen les dones té un segell de vida, de mirada i d’experiència. És cert que, perquè les idees així marcades es tradueixin en projectes, és necessari que visquin entre lleis adequades. Però el més important potser és la força d’un entorn acostumat a la iniciativa, a la coresponsabilitat en l’avanç i el benestar i al principi de la independència econòmica. Com que l’Estat ja no pot, aprenguem altres fórmules. Sortir de l’estereotip també en la gestió. I utilitzem l’únic salvavides: innovació i idees.

La crisi econòmica pot ajudar aquest canvi de paradigma, molt arrelat aquí, en què els problemes i els desafiaments de les dones passen per les finestretes de les administracions. El múscul civil -des de l’individual fins al comunitari- ha de tenir consciència social i ser obert. Únicament així les dones passaran de demanar empara a exercir els drets pel seu compte.
Passo a anotar-ne uns quants exemples. Tots, és cert, desenvolupats des dels Estats Units, on l’emprenedoria i la inquietud social reben aplaudiments. Resulta gratificant descobrir com Oraia Reid va exorcitzar un assalt sexual rebut una nit a Nova York en un servei nocturn de voluntaris per portar a casa sense perill dones, gais, lesbianes, bisexuals i queer, població potencialment més vulnerable a les agressions. La seva organització sense afany de lucre, RightRides to Women’s Safety, que compta amb 150 persones voluntàries per fer els viatges i cotxes cedits gratuïtament per una empresa, estén la seva activitat a la lluita per a un moviment segur en els transports públics.

UNA INICIATIVA original per resoldre un problema històric. A vegades, el valor afegit d’un projecte és el seu enfocament. Maile Zambuto, víctima d’abusos durant la infància i de violació a l’escola, posa la seva màxima al servei de les víctimes de la violència: és bàsica la resposta que donen els altres a l’agressió. Dues vivències van portar també la fiscal
Beth Klein a ser la creu dels traficants de persones: veure com el seu avi comprava per internet una nòvia de 21 anys i s’hi casava i, temps després, descobrir els pedòfils nord-americans fer turisme sexual a Costa Rica. El 2010 va entrar en vigor a Colorado la llei de Klein contra el tràfic d’éssers humans, que redueix la prostitució i té contra les cordes els traficants en aquest estat dels EUA.

El mèrit no només està en aquest cordó umbilical entre el que passa, el que transcendeix i com se soluciona -tallat d’arrel en les persones que més haurien de conservar-
lo-, sinó també a provocar-nos l’esternut per tota la pols acumulada que no volem veure. Sí, ho tenim amagat davant dels nassos. El tràfic de persones, majoritàriament dones, n’és un. L’existència de webs infames per captar menors, un altre. Als EUA, les morts de llevadores, la invisibilitat de les dones negres.

Aquestes activistes que fan aquesta tasca als Estats Units també haurien de ser un mirall per a les europees per la seva desacomplexada manera de fer lobby i defensar la igualtat d’oportunitats. A la taula es combina la diversitat i del fil d’una assistència concreta s’arriba al cabdell d’una implicació contra l’extremisme polític. Una escriba jueva intenta obrir a les dones l’espai tancat de l’escriptura sagrada mentre una musulmana impulsa escoles sense prejudicis de gènere ni de religió.

Militar obertament per l’apoderament sense ser marginada és un altre salt que allà ja han fet. Entra, doncs, en la normalitat i, per això, és viable la factoria d’idees de Nell Merlino, que té coma a divisa Pensa en gran. Així ho inculca a les emprenedores que ajuda a ingressar el primer milió de dòlars. D’aquesta creadora és la campanya perquè pares i mares portin un dia a la feina la seva filla. Les joves veuen exemples laborals, entenen certes situacions i les empreses es fixen en elles com a futures col·laboradores. ¿Qui podria aquí buscar aliats per desenvolupar uns cursos d’estiu per ensinistrar noies en l’art del debat i en la capitalització d’aquesta eina? Leah Castella ho va aconseguir. Allà.

El consistori de Girona, en un acte de protesta contra la violència masclista.

Atalanta va ser abandonada a la muntanya Parteni pel seu pare, que només volia descendència masculina. La seva condició de ser lliure es va imposar a un entorn hostil. Per la consciència d’aquesta condició va poder viure com va voler. Aquesta idea que homes i dones naixem lliures, com sosté Étienne de La Boétie al seu Discurs de la servitud voluntària, fa recaure en l’estructura la desigualtat entre tots dos, prolongada en els segles. Per això, molts fronts es rebel·len quan s’intenta fer passar per natural el que és artificial, és a dir, la dominació masculina de la societat i el que se’n deriva, per exemple la violència contra les dones. Aquest mes ha esclatat a la cara del nou Govern espanyol sense que cap dels seus membres mogués les pestanyes.

NO ES POT fer bandera de la llibertat i, quan s’ocupen els espais de l’Estat, no actuar amb la deguda diligència, ja que aquest és el seu deure respecte a les ciutadanes especialment, perquè elles són les que posen la seva vida encara que no només elles pateixen la violència masclista. En el seu programa electoral, el PP anunciava: «Definirem i desenvoluparem estratègies específiques per a la protecció de grups especialment vulnerables, singularment menors i dones». Sumem quatre dones assassinades per violència masclista i uns quants anys escoltant del PP la necessitat de canviar la llei integral contra la violència de gènere sense que la ministra Ana Mato hagi esbossat com pensa abordar el que considera «prioritat de les prioritats» -ho seria en qualsevol ministeri que registrés 60 morts- i defineix com a «violència en l’àmbit familiar». Tampoc en el segon nivell del seu ministeri sembla haver-hi encara cap persona encarregada del dossier. Tampoc Mato respon a preguntes.

L’opacitat és precisament una aliada històrica de la violència. En té d’altres. En aquest moment, el temor a reproduir el títol -només el títol-del clàssic de Lenin Un pas endavant, dos passos enrere. De l’assumida gairebé també com natural devaluació de l’Estat surt un monstre de nom Cuidi’s de Vostè Mateix que devorarà moltes dones maltractades. Les deixarà sense refugis físics, psicològics i morals. Volem saber la llista i per què. En línia amb una visió tècnica de la lluita contra aquesta violència, que tot ho fia a una llei com si en joc no hi hagués una relació de poder, quedaran vacants altres espais.

No hi haurà barreres per plantar tota mena d’herbes. Les que consideren violència només la seva part extrema i evident: l’assassinat. Com es va arribar fins aquí té explicacions i motivacions allunyades de termes com discriminació, desigualtat i dominació. Les herbes adobades amb la convicció que s’està davant un problema d’un altre temps, altres cultures, religions i capes socials. Que els assassinats augmenten en paral·lel a la pèrdua del principi d’autoritat, que, casualment, vinculen amb l’exercida tradicionalment pels homes. Les herbes que entelen les normatives per lluitar contra aquesta violència.
Com a colofó, els guardians del jardí fan una pirueta salvatge que s’acarnissa amb els cadàvers de les 60 assassinades el 2011 amb la culpabilització de les dones per no denunciar els maltractaments o la visió en tarifa plana de totes elles com males mares manipuladores. Que surti ja la ministra per dir cap on va i quin contingut tindrà Igualtat. La situació és insostenible dins i fora d’aquest àmbit familiar que sembla resultar poc familiar a la política. ¿Parlarà de llibertat?

Les dones van a votar a Egipte, la setmana passada.

Són quatre conceptes inclosos ja en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i en les legislacions internacional, europea i local, precises i prolixes, que han derivat d’aquesta carta fonamental pel que fa als drets de les dones. Així ha estat perquè existeix una necessitat social latent de millorar el benestar.
Aquest va ser l’oli que va greixar la maquinària de protesta de les dones al món àrab, per exemple. Cal insistir en aquesta part del món perquè, quan la geoestratègia i la geoeconomia campen sense control, és perillós deixar les dones a mercè d’unes relacions mundials o bilaterals despistades i òrfenes d’una presència de dones i de criteris igualitaris. El procés revolucionari a Egipte ha canviat el mecanisme de participació i de representació. Hi són elles per recordar-ho i incidir en la intangible esperança en una vida millor.
Per això, les dones surten al carrer, en una nova forma de contrarevolució, per recordar a la revolució i a l’Exèrcit que aspira a tutelar-la que, com a ciutadanes, també guanyen drets amb el canvi. Per a les egípcies, resulta pesada la digestió que, entre els hàbits eliminats per l’arrossegament popular a la plaça de Tahrir, no figuri el de l’assetjament sexual i les violacions, usuals sota els règims sords als desitjos socials. Elles volen exercir la seva llibertat i veure aclarides com més aviat millor diverses incògnites.
Les legislatives en curs marquen en aquest país una silueta islamista i islàmica, amb domini dels Germans Musulmans. En aquest contorn, Egipte aporta un 86% de dones amb mutilació genital. El 2008, els Germans Musulmans van batallar al Parlament contra la revisió de la llei per protegir la infància, que incloïa el reforçament de la prohibició d’aquesta mutilació, persistent malgrat la legislació anterior per prohibir-la.
En el comitè encarregat del nou text constitucional, les taules de la llei de l’Egipte democràtic, no hi va haver presència femenina. El seu contingut és la vara de mesurar de l’adaptabilitat islamista als nous temps i el seu compromís real amb la revolució de l’any passat. ¿O és que ells ja han fet la contrarevolució? El que les dones demanen sustenta un Estat real, una república real. Perquè elles formin part del seu procés constituent, de l’anomenada transició, hi ha d’haver compromisos clars per protegir-les i per promoure els seus drets.
La intervenció de l’Exèrcit contra elles és un avís perquè deixin de ficar-se en política i una constatació del seu nul pes polític. Acte seguit la història vomita: no reben suport dels que governaran, amagats rere el silenci, ni dels països amb comandament.

COM UNA PEÇA clau sense la qual es fa difícil muntar el puzle del Pròxim Orient, els Germans Musulmans jugaran al soci preferent amb Occident. Poden oferir com a cara una política exterior no agressiva de la qual es rescabalin dins del país amb una creu que pagaran les dones amb el sacrifici de totes aquelles normes que les poden situar en un pla d’igualtat amb els homes, amb el recurs a les tradicions que tot ho tapa i tot ho permet.
La democràcia o, més ben dit, la república, protegeix els drets civils de les ciutadanes davant eventuals abusos. Hi ha una respiració continguda davant l’avanç dels islamistes a les urnes. Però no a tanta gent se li talla la respiració quan l’Exèrcit, suposat garant, vexa les egípcies. Any nou: 2012. ¿Vida també nova?

El disc d'or de la Voyager.

Al cap, al paper o al mòbil, aquests dies traginen vostès una llista de regals. Hi ha llibres, pel·lícules i música. És tan habitual que figurin aquests presents com ho és que gairebé mai vinguin firmats per dones. No és un fet menor. Ni que passi desapercebut. Ni que la qualitat s’associï només als homes. Quan el 1977 es va enviar a l’espai el disc d’or de la Voyager amb una selecció del talent de la humanitat, aquest era bàsicament masculí. I això que la NASA va establir que la millor manera que un habitant d’un planeta llunyà pogués comprendre què són i com viuen els éssers humans era la música. Seria una comprensió errònia.

No només passa amb la música. La professora de Literatura Francesa de la Universitat Lió 2 Christine Planté assegura que l’absència de lletres femenines al seu país, per extensió a tot el món, dóna «una visió de la cultura i de la memòria amputada. Conforma la convicció segons la qual les dones no poden ser creadores (de grans obres), com a molt inspiradores o lectores. De l’amputació arriba la visió falsa del món». Perquè Planté es dedica a investigar sabem de moltes autores, com va detallar en la conferència inaugural de les jornades Dones i cultura: el debat pendent, organitzades a Madrid per l’associació Clàssiques i Modernes.

L’article 25 de la llei d’igualtat del 2007 està dedicat al món de la cultura i, més precisament, anima a seguir unes mesures per reduir el dèficit de presència de les dones en aquest àmbit. Polemitzem sobre les herències econòmiques mentre errem a l’elegir què i qui passen de generació en generació com a patrimoni de la humanitat. Com bé considera la presidenta de l’organització cultural nascuda el 2009, Laura Freixas, «el problema no és de la cultura, sinó de la societat». Nadal rere Nadal, el cànon segueix inalterable. La construcció de les obres considerades com a excel·lents resisteix a la penetració de les dones, s’accepta i no es critica malgrat enviar al futur un sentir i una descripció artística èpiques.

El cànon és indissociable del prestigi. En aquest àmbit i en el de més poder és on es mesura la magnitud de la invisibilitat de les dones en la cultura. L’autoritat i la influència tenen cadires en els jurats, en les organitzacions, en les diverses acadèmies i, per descomptat, en la gestió dels pressupostos culturals. Els premis són un termòmetre de les conseqüències d’aquest mal. El de cinematografia només el tenen sis dones (15%) des de la seva creació, el 1980. Totes pel seu treball com a actrius, segons l’informe del Ministeri de Cultura.

L’EXHIBICIÓ de les obres i de la intel·lectualitat de les dones, necessària per formar el sediment de nous projectes socials, ha de normalitzar-se. Si no és així, en uns anys tornarem a passar la vergonya de necessitar llegir llibres com el de Mercedes Gómez Blesa Modernas y vanguardistas. Mujer y democracia en la II República per recordar Ernestina de Champourcín i Rosa Chacel , absents dels estudis escolars i universitaris. El llibre rescata les intel·lectuals del primer terç del segle XX, que aspiraven a forjar la dona moderna. Un segle després, les dones de la cultura encara no poden dir-se clàssiques i intenten obrir-se pas com a modernes amb conseqüència, és a dir, amb capacitat per incidir.

Repassin la llista i comprin cultura.

Jáuregui, Sáenz de Santamaría i Rajoy, dijous.

Des d’aquí m’agradaria inaugurar el club sorayista, format per totes aquelles persones que pensen que Soraya Sáenz de Santamaría mereix ser reconeguda en lloc de ser objecte de mitjos somriures per aquelles persones que basen la seva elecció només en la seva condició de lleial, com si la lleialtat, a més, no fos un bé preat en els temps que corren. Es posa ja sota sospita la seva competència política. Les dones que llegeixin aquestes línies compartiran la idea que la vicepresidenta segur que ha hagut de demostrar la seva vàlua i lluitar el doble, per posar una mesura, per obrir-se pas en el seu partit. En els altres succeeix el mateix.
Cansa que cada vegada que una dona travessa les línies de poder, es despertin els dimonis del masclisme. El fet de ser dona, jove, i la persona a qui Rajoy ha concedit més poder, inclosos els serveis d’intel·ligència del CNI, farà patir molt. En la presentació política del seu perfil aquests dies s’intenta rebaixar la seva validesa presentant-la com un apèndix del president del Govern quan, en els seus justos termes, hauríem de referir-nos al fet que ell ha estat el seu mentor. Així s’hagués dit segurament si la nova vicepresidenta fos un home. L’intent de desprestigi també es va acarnissar amb María Teresa Fernández de la Vega, ànima de moltes de les polítiques d’igualtat de l’Executiu anterior. A la número dos de l’actual Govern, que ja va patir les envestides del seu propi partit quan Rajoy va apostar per ella com a portaveu, se la vol tallar amb els patrons sexistes que divideixen homes i dones. Les crítiques al seu retorn a la feina quan acabava de parir també van ser així. El súmmum ja seria si s’entreveiés en el seu horitzó un bri de desig d’escalar posicions. Llavors li passaria el mateix que a Carme Chacón, se li penjaria l’adjectiu d’ambiciosa com si ser-ho no fos inherent a la classe política, és a dir, al desig d’arribar al poder. En el seu primer discurs com a vicepresidenta ha demanat al seu equip “capacitat crítica” i ha assegurat que “hi haurà equivocacions”. Unes cites que han sonat més vegades en boca de polítiques que de polítics.  Encara que el Govern retrocedeix en criteris de paritat, la vicepresidència està en mans d’una dona i el ministeri de Sanitat que va estrenar Leire Pajín conserva Igualtat com a tercera pota. Desconec la implicació d’Ana Mato en aquesta part del seu departament.
Donat el seu pes al Govern, Saénz de Santamaría podria començar per revisar totes aquelles partides i retallades que perjudiquen, d’entrada, les dones que, com ella, tenen nens petits. També dir-los als empresaris que segueixin l’exemple de Rajoy, fitxin i donin responsabilitats a mares joves, en lloc d’acomiadar-les. I, per marcar un camí d’estalvi i racionalitat, canviar els horaris polítics. Si el president ha de comunicar-nos alguna llista més que ho faci a les quatre de la tarda. Confio que la seva vicepresidència imprimeixi un avanç en la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, una escolta a les necessitats de les dones i una lluita perquè totes siguin valorades per les seves accions i no per la seva condició. Tal com reclama aquí el club per a ella. El Nadal convida a l’optimisme.

UN ALTRE punt l’hi agafo prestat a la catedràtica Teresa Freixes , coordinadora del llibre-estudi Les dones, transmissores de valors, un projecte de l’associació DonesLID, presidida per Joaquima Alemany, fet en col·laboració amb l’Obra Social La Caixa. Sosté Freixes que els valors no són un tema teòric, sinó que «són elements de reflexió i d’impuls pràctic. Serveixen per a alguna cosa». Igual que s’ha plantejat en aquest estudi, la llista de quins actius es volen transmetre és fonamental, i conèixer el seu reflex, també. Un dels casos citats en el llibre és el de la jove togolesa Siliadin, explotada per una família (?) francesa durant anys. La justícia de França va penalitzar l’impagament d’un salari. Però el Tribunal Europeu va condemnar França «per no haver garantit la dignitat d’aquesta dona». Hi ha una gran diferència entre les dues sentències.
Alguna cosa falla en la transmissió quan encara avui es trepitja sense pudor la dignitat de moltes dones. ¡Valor!